—Mira pare, és l'estel de Nadal, tenies raó! —Va dir en Pinyol assenyalant una llum al cel.
—Sí, ho veus com ja t'ho havia dit jo que el veuríem. —Va respondre el pare creient que veien un avió. —Bé, me'n vaig a dins que comença el futbol. Mira, l'Aleix també ha acabat de sopar. —Va dir. L'Aleix i en Pinyol, eren veïns i tant l'un com l'altre travessaven la tanca que separava els jardins de les seves cases per una fusta que es podia moure, era la seva porta "secreta". El pare va entrar a la casa i els dos nens es van quedar sols asseguts a la gespa mirant com la llum de l'espai semblava anar-se fent cada cop més gran. De cop i volta, la llumeta es va convertir en una bola de foc que s'aproximava i es va precipitar caient darrera un turonet. —Ha caigut l'estel de Nadal!—Cridà en Pinyol aixecant-se corrent per pujar-se a la bicicleta. —Anem, ràpid, ha caigut al prat dels bous! —Els dos nens van pedalejar tant ràpid com mai en direcció a on havia caigut la bola de foc. Quan van arribar al lloc, van veure que només hi havia un bou allà al mig i cap rastre de la bola de foc. —Potser ha caigut més enllà. —Va suggerir l'Aleix, sense baixar de la bicicleta. —No. Que no te'n adones? Ha caigut aquí. Aquest bou no l'havia vist mai. És l'estel de Nadal! L'estel de Nadal s'ha convertit en un bou!
Els dos nois es van quedar mirant com el bou també els mirava. Fins que el bou va semblar fondre's amb la gespa i va desaparèixer en l'obscuritat. Els nois van quedar bocabadats. —Ho has vist? —Van dir els dos alhora. —Muuuuu. Ho has vist? —Va dir darrera d'ells un altre nen també en bicicleta. —Aaah! Qui ets tu? No t'havia vist mai per aquí. Que el coneixes tu, Aleix? —Va preguntar en Pinyol. —No et recorda a algú? —Respongué en Aleix. L'altre noi també va dir —Aaaah! Qui ets tu? —Igual que ho havia dit en Pinyol. Era un noi molt somrient, de la mateixa alçada que ells dos i bastant similar a tots dos. Es diria que era un "entremig" de tots dos. El noi anava repetint les paraules i les preguntes que li feien de manera que semblava que estigues aprenent a parlar llavors mateix. L'Aleix i en Pinyol, estaven convençuts de que aquell noi acabava d'arribar de l'espai. —Ets l'estel de Nadal? Jo sóc en Pinyol i ell l'Aleix. —Digué en Pinyol. —Pinyol. Aleix. —Repetí el noi de l'espai senyalant-los correctament i somrient. Després s'acostà les mans al pit i senyalà al cel varies vegades i va dir —Tititu aquili noni. No nom. —Diu que no té nom! Bé, doncs te'n haurem de posar un, de moment podríem dir-te Estel. Et sembla bé Estel?
—Pinyol. Aleix. Estel. — Va dir senyalant el noi de l'espai a cadascú dels tres. —Si no anem ràpid a casa ens la carregarem, hauríem de tornar —va cridar tot nerviós en Aleix.
—Vinga anem. Tinc una idea. Direm que volem dormir a la cabana de l'arbre per veure l'estel de Nadal. —Anem Estel! —I van arrancar a pedalejar per tornar a casa tan ràpid com podien. L'Estel s'ho va passar bomba amb la bicicleta. Es veia clarament que era la primera vegada que hi muntava però enseguida li va agafar el truc saltant i derrapant com ells. En Pinyol i l'Aleix no van poden estar-se de cridar alhora —MOLA!!!
Al arribar, en Pinyol va deixar la bicicleta tirada sobre la gespa i li va dir a l'Estel —Esperat un moment aquí que ara tornem. —I va entra a la casa corrent. L'Aleix va dir que anava a casa a avisar i que enseguida tornaria amb el sac de dormir. L'Estel s'havia quedat palplantat davant l'arbre de Nadal del jardí que estava guarnit amb tots els llums possibles. En Pinyol li va dir al seu pare que volien dormir a la caseta de l'arbre per estar amb l'Estel i el pare com que estava distret mirant el futbol només va dir —Ahà.
Quan en Pinyol va tornar a sortir al jardí amb dos sacs I la lot, es va trobar l' Aleix mirant el nou arbre de Nadal que hi havia al jardí al costat i igual que l'altre. —És l'Estel? —Preguntà en Pinyol. —No ho sé. Ell no hi és i la bicicleta tampoc. I ara què fem? —Va respondre l'Aleix. —Estel! Què fas? —Preguntà en Pinyol tímidament a l'arbre. —Lluuuuuum! —Respongué l'arbre apagant-se i tornant-se a convertir màgicament en el noi amb bicicleta. Al veure que l'Aleix i en Pinyol no tenien bicicleta entre les cames, el noi Estel va desfer la bicicleta fonent-la amb el seu cos i digué —Així millor?
—Uaauu! —Exclamaren els dos amics a l'hora. —Pots convertir-te en el que vulguis? —"Con-ver-tir-te"? —Respongué el noi de l'espai ben poc a poc. —Sí, primer l'estel de Nadal, després l'arbre de Nadal...
—Nadal? Què és Nadal? Va interrompre el nouvingut. —No sap què és el Nadal! —Digué en Aleix tot incrèdul. —Doncs jo creia que el Nadal era reunir-se tota la família però aquest any la mama estarà amb la seva nova família. Espereu un moment! M'he deixat una cosa! —Va dir en Pinyol deixant a terra el que portava a les mans per sortir corrent un altre cop cap a l'interior de la casa. Uns segons més tard, va tornar amb un diccionari. El va obrir i va cercar la paraula "Nadal". —Christmas! Digué en Pinyol tot orgullós. I li allargà el diccionari al noi Estel. Aquest, va agafar el diccionari i se li va il·luminar la mirada. Els dits se li van fondre amb el llibre i les pàgines es van omplir de llum. Després d'un curt instant, va dir. —Ja sé català i anglès. Ara puc parlar amb vosaltres. Està bé?
—Sííí, perfecte! —Respongué en Pinyol. —I perquè li has donat un diccionari Català - Anglès? —Preguntà l'Aleix tot somrient. —És l'únic que tinc. I a més, sempre pot ser important saber anglès. —Argumentà en Pinyol dirigint-se a l'Estel com si fos ell mateix qui li hagués ensenyat. De cop i volta, van començar a sentir-se tot de cotxes de policia. —Ràpid, pugem a la cabana! —Cridà l'Aleix. I tots tres es van enfilar cap dalt per els graons de fusta clavats al tronc. Un dels cotxes de policia, amb les llums de la sirena girant, es va aturar a la porta i un agent va entrar al jardí. —Eeep nois! Heu vist un meteorit? Heu sentit o vist quelcom estrany fa una estona?
—Hem vist com queia l'estel de Nadal rere el turó! —Va cridar en Pinyol.
— Molt bé nois! Bona nit! —I se'n va anar dient quelcom a la seva ràdio i fent-li la senyal de que el seguís a l'altre cotxe de policia que hi havia rere el seu també amb les llums de la sirena en marxa. Però el segon cotxe es quedà allà aparcat fent girar les llums. Els dos nois, que no s'havien perdut cap detall, van baixar de l'arbre i van córrer cap a el cotxe. —No, no! —Cridaven. —No et pots convertir en un cotxe de policia! —El cotxe es va transformar un altre vegada a el noi Estel i somrigué a en Pinyol i l'Aleix que, bocabadats, no acabaven d'acostumar-se a les metamorfosis del noi de l'espai. Tots tres, van tornar a pujar a la cabana de l'arbre i es van fer tot de preguntes. —Pots convertir-te en gos? —Li deien. I el noi Estel ho feia. —I en skateboard? —Però no sempre encertava en la mida o en el color. El noi Estel els va explicar que ell, el que ells podien veure amb forma de noi, sol era una petita part d'ell mateix que s'havia desenganxat d'un ésser més gran que esperava rere la lluna. I que provenia d'una galàxia molt, molt llunyana almenys a dos dies de viatge.
En Pinyol i l'Aleix no entenien moltes de les explicacions d'aquell noi extraordinari.
—Així quants anys tens tu?
—Que vols dir anys? Anys terrestres?
—Es clar, tanoca de l'espai. A veure, tu ets jove, gran, un iaiu o què tio?
—Aaa, sí. Només sóc un bebè, només tinc dos mil deu anys
—I com es diu el teu planeta?
—Quin? En tinc bastants. Entre llunes i tot uns cent. Però em sembla que no m'heu entès encara, jo sóc de l'astre. Sóc una part de l'Estel
—I doncs, com et dius?
—Ja ja. Demà us ho diré.
Poc a poc, ja molt tard i després de moltes preguntes i transformacions màgiques, en Pinyol i l'Aleix van quedar dormits com una soca.
A l'endemà, el pare d'en Pinyol va pujar a l'arbre i va despertar en Pinyol i l'Aleix.
—Au vinga,amunt nois, que ja ha començat a venir la gent. Que no us penseu llevar avui? Sabeu quina hora és? Vinga Aleix que el teu pare diu que hi vagis ja.
—On és l'Estel? Aleix! Aleix! Mira, l'Estel ja no hi és! —Va dir en Pinyol.
I el pare digué —I es clar que ja no hi és nois. Ja ha arribat, ja és de dia. Avui farem el sopar de Nadal amb tota la família i ja estan arribant. Au vinga, baixeu i tu Pinyolet vés directament a la banyera i endreça una mica l'habitació abans de que arribi tothom.
—Adéu Pinyol, me'n haig d'anar. Agafa el walki-talki valen? —Digué en Aleix. En Aleix va tornar a casa seva i en Pinyol es va dutxar ràpidament i endreçar la seva habitació mentre anava saludant als familiars que arribaven per passar el Nadal. S'anava comunicant amb l'Aleix però no van tenir notícies de l'Estel en tot el dia. A la nit, per sopar, a part dels avis i oncles i cosins i tothom, també hi van venir els pares d'en Aleix, l'Aleix i la seva germana gran.
—Vaja sí que hi ha gent. Ja ha vingut la teva mare Pinyol? Li va preguntar la germana d'en Aleix. —No, aquest primer any no em toca fins la setmana que ve. Està amb l'altre família. —Respongué en Pinyol. —A vaja. Fas la mateixa cara d'avorrit que l'Aleix. Que us heu barallat potser? Segur que quan obriu els regals us canviarà la cara. —Va dir la germana sense esperar que li contestessin, ja que va començar a saludar a gent de la seva edat. En Pinyol i l'Aleix es van dirigir cap a la finestra i hi van recolzar els colzes mirant el cel. —Creus que se'n ha anat? —Van preguntar-se els dos a l'hora. Alló els va fer somriure una miqueta.
Enseguida el pare d'en Pinyol els hi va dir que anessin a seure que ja venia el sopar.
—Puc trucar a la mama primer? —Preguntà en Pinyol. I just en aquell moment van trucar a la porta i va entrar la mare d'en Pinyol amb el nou germanet als braços, el segon pare, en Toni, l'altre fill d'en Toni i un home vestit de Pare Noel. —Mama! Em vàreu dir que no em tocava fins la setmana que ve! Soparem tots junts! Visca!
—Sí, no t'ho volíem dir perquè no sabíem si podríem venir perquè el peque estava malalt però al final ho hem pogut solucionar gràcies a aquest senyor Pare Noel que també és metge i que vull dir que és el Pare Noel i fa màgia i el va curar i per casualitat també té la família per aquí i ens ha portat, no us ho creureu, en limousina!
—Mama, que ja sé lo del Pare Noel, que ja tinc nou anys. —I l'home vestit de Pare Noel va dir —Tens raó Pinyol. I tu Aleix. Ja sou grans. Sabeu com em dic en realitat? Estel. —Digué l'home vestit de Pare Noel fent l'ullet als dos nois i fent girar el dit i imitant el soroll d'una sirena de policia. Després digué —Bon Nadal a tothom. Adéu. Adéu. Ara me'n haig d'anar que tinc el trineu aparcat darrera la lluna. —Gràcies Estel! Et tornarem a veure? —Digué en Pinyol abraçant-se al Pare Noel.
— És clar que sí. Vindré cada any terrestre.
FI
Els dos nois es van quedar mirant com el bou també els mirava. Fins que el bou va semblar fondre's amb la gespa i va desaparèixer en l'obscuritat. Els nois van quedar bocabadats. —Ho has vist? —Van dir els dos alhora. —Muuuuu. Ho has vist? —Va dir darrera d'ells un altre nen també en bicicleta. —Aaah! Qui ets tu? No t'havia vist mai per aquí. Que el coneixes tu, Aleix? —Va preguntar en Pinyol. —No et recorda a algú? —Respongué en Aleix. L'altre noi també va dir —Aaaah! Qui ets tu? —Igual que ho havia dit en Pinyol. Era un noi molt somrient, de la mateixa alçada que ells dos i bastant similar a tots dos. Es diria que era un "entremig" de tots dos. El noi anava repetint les paraules i les preguntes que li feien de manera que semblava que estigues aprenent a parlar llavors mateix. L'Aleix i en Pinyol, estaven convençuts de que aquell noi acabava d'arribar de l'espai. —Ets l'estel de Nadal? Jo sóc en Pinyol i ell l'Aleix. —Digué en Pinyol. —Pinyol. Aleix. —Repetí el noi de l'espai senyalant-los correctament i somrient. Després s'acostà les mans al pit i senyalà al cel varies vegades i va dir —Tititu aquili noni. No nom. —Diu que no té nom! Bé, doncs te'n haurem de posar un, de moment podríem dir-te Estel. Et sembla bé Estel?
—Pinyol. Aleix. Estel. — Va dir senyalant el noi de l'espai a cadascú dels tres. —Si no anem ràpid a casa ens la carregarem, hauríem de tornar —va cridar tot nerviós en Aleix.
—Vinga anem. Tinc una idea. Direm que volem dormir a la cabana de l'arbre per veure l'estel de Nadal. —Anem Estel! —I van arrancar a pedalejar per tornar a casa tan ràpid com podien. L'Estel s'ho va passar bomba amb la bicicleta. Es veia clarament que era la primera vegada que hi muntava però enseguida li va agafar el truc saltant i derrapant com ells. En Pinyol i l'Aleix no van poden estar-se de cridar alhora —MOLA!!!
Al arribar, en Pinyol va deixar la bicicleta tirada sobre la gespa i li va dir a l'Estel —Esperat un moment aquí que ara tornem. —I va entra a la casa corrent. L'Aleix va dir que anava a casa a avisar i que enseguida tornaria amb el sac de dormir. L'Estel s'havia quedat palplantat davant l'arbre de Nadal del jardí que estava guarnit amb tots els llums possibles. En Pinyol li va dir al seu pare que volien dormir a la caseta de l'arbre per estar amb l'Estel i el pare com que estava distret mirant el futbol només va dir —Ahà.
Quan en Pinyol va tornar a sortir al jardí amb dos sacs I la lot, es va trobar l' Aleix mirant el nou arbre de Nadal que hi havia al jardí al costat i igual que l'altre. —És l'Estel? —Preguntà en Pinyol. —No ho sé. Ell no hi és i la bicicleta tampoc. I ara què fem? —Va respondre l'Aleix. —Estel! Què fas? —Preguntà en Pinyol tímidament a l'arbre. —Lluuuuuum! —Respongué l'arbre apagant-se i tornant-se a convertir màgicament en el noi amb bicicleta. Al veure que l'Aleix i en Pinyol no tenien bicicleta entre les cames, el noi Estel va desfer la bicicleta fonent-la amb el seu cos i digué —Així millor?
—Uaauu! —Exclamaren els dos amics a l'hora. —Pots convertir-te en el que vulguis? —"Con-ver-tir-te"? —Respongué el noi de l'espai ben poc a poc. —Sí, primer l'estel de Nadal, després l'arbre de Nadal...
—Nadal? Què és Nadal? Va interrompre el nouvingut. —No sap què és el Nadal! —Digué en Aleix tot incrèdul. —Doncs jo creia que el Nadal era reunir-se tota la família però aquest any la mama estarà amb la seva nova família. Espereu un moment! M'he deixat una cosa! —Va dir en Pinyol deixant a terra el que portava a les mans per sortir corrent un altre cop cap a l'interior de la casa. Uns segons més tard, va tornar amb un diccionari. El va obrir i va cercar la paraula "Nadal". —Christmas! Digué en Pinyol tot orgullós. I li allargà el diccionari al noi Estel. Aquest, va agafar el diccionari i se li va il·luminar la mirada. Els dits se li van fondre amb el llibre i les pàgines es van omplir de llum. Després d'un curt instant, va dir. —Ja sé català i anglès. Ara puc parlar amb vosaltres. Està bé?
—Sííí, perfecte! —Respongué en Pinyol. —I perquè li has donat un diccionari Català - Anglès? —Preguntà l'Aleix tot somrient. —És l'únic que tinc. I a més, sempre pot ser important saber anglès. —Argumentà en Pinyol dirigint-se a l'Estel com si fos ell mateix qui li hagués ensenyat. De cop i volta, van començar a sentir-se tot de cotxes de policia. —Ràpid, pugem a la cabana! —Cridà l'Aleix. I tots tres es van enfilar cap dalt per els graons de fusta clavats al tronc. Un dels cotxes de policia, amb les llums de la sirena girant, es va aturar a la porta i un agent va entrar al jardí. —Eeep nois! Heu vist un meteorit? Heu sentit o vist quelcom estrany fa una estona?
—Hem vist com queia l'estel de Nadal rere el turó! —Va cridar en Pinyol.
— Molt bé nois! Bona nit! —I se'n va anar dient quelcom a la seva ràdio i fent-li la senyal de que el seguís a l'altre cotxe de policia que hi havia rere el seu també amb les llums de la sirena en marxa. Però el segon cotxe es quedà allà aparcat fent girar les llums. Els dos nois, que no s'havien perdut cap detall, van baixar de l'arbre i van córrer cap a el cotxe. —No, no! —Cridaven. —No et pots convertir en un cotxe de policia! —El cotxe es va transformar un altre vegada a el noi Estel i somrigué a en Pinyol i l'Aleix que, bocabadats, no acabaven d'acostumar-se a les metamorfosis del noi de l'espai. Tots tres, van tornar a pujar a la cabana de l'arbre i es van fer tot de preguntes. —Pots convertir-te en gos? —Li deien. I el noi Estel ho feia. —I en skateboard? —Però no sempre encertava en la mida o en el color. El noi Estel els va explicar que ell, el que ells podien veure amb forma de noi, sol era una petita part d'ell mateix que s'havia desenganxat d'un ésser més gran que esperava rere la lluna. I que provenia d'una galàxia molt, molt llunyana almenys a dos dies de viatge.
En Pinyol i l'Aleix no entenien moltes de les explicacions d'aquell noi extraordinari.
—Així quants anys tens tu?
—Que vols dir anys? Anys terrestres?
—Es clar, tanoca de l'espai. A veure, tu ets jove, gran, un iaiu o què tio?
—Aaa, sí. Només sóc un bebè, només tinc dos mil deu anys
—I com es diu el teu planeta?
—Quin? En tinc bastants. Entre llunes i tot uns cent. Però em sembla que no m'heu entès encara, jo sóc de l'astre. Sóc una part de l'Estel
—I doncs, com et dius?
—Ja ja. Demà us ho diré.
Poc a poc, ja molt tard i després de moltes preguntes i transformacions màgiques, en Pinyol i l'Aleix van quedar dormits com una soca.
A l'endemà, el pare d'en Pinyol va pujar a l'arbre i va despertar en Pinyol i l'Aleix.
—Au vinga,amunt nois, que ja ha començat a venir la gent. Que no us penseu llevar avui? Sabeu quina hora és? Vinga Aleix que el teu pare diu que hi vagis ja.
—On és l'Estel? Aleix! Aleix! Mira, l'Estel ja no hi és! —Va dir en Pinyol.
I el pare digué —I es clar que ja no hi és nois. Ja ha arribat, ja és de dia. Avui farem el sopar de Nadal amb tota la família i ja estan arribant. Au vinga, baixeu i tu Pinyolet vés directament a la banyera i endreça una mica l'habitació abans de que arribi tothom.
—Adéu Pinyol, me'n haig d'anar. Agafa el walki-talki valen? —Digué en Aleix. En Aleix va tornar a casa seva i en Pinyol es va dutxar ràpidament i endreçar la seva habitació mentre anava saludant als familiars que arribaven per passar el Nadal. S'anava comunicant amb l'Aleix però no van tenir notícies de l'Estel en tot el dia. A la nit, per sopar, a part dels avis i oncles i cosins i tothom, també hi van venir els pares d'en Aleix, l'Aleix i la seva germana gran.
—Vaja sí que hi ha gent. Ja ha vingut la teva mare Pinyol? Li va preguntar la germana d'en Aleix. —No, aquest primer any no em toca fins la setmana que ve. Està amb l'altre família. —Respongué en Pinyol. —A vaja. Fas la mateixa cara d'avorrit que l'Aleix. Que us heu barallat potser? Segur que quan obriu els regals us canviarà la cara. —Va dir la germana sense esperar que li contestessin, ja que va començar a saludar a gent de la seva edat. En Pinyol i l'Aleix es van dirigir cap a la finestra i hi van recolzar els colzes mirant el cel. —Creus que se'n ha anat? —Van preguntar-se els dos a l'hora. Alló els va fer somriure una miqueta.
Enseguida el pare d'en Pinyol els hi va dir que anessin a seure que ja venia el sopar.
—Puc trucar a la mama primer? —Preguntà en Pinyol. I just en aquell moment van trucar a la porta i va entrar la mare d'en Pinyol amb el nou germanet als braços, el segon pare, en Toni, l'altre fill d'en Toni i un home vestit de Pare Noel. —Mama! Em vàreu dir que no em tocava fins la setmana que ve! Soparem tots junts! Visca!
—Sí, no t'ho volíem dir perquè no sabíem si podríem venir perquè el peque estava malalt però al final ho hem pogut solucionar gràcies a aquest senyor Pare Noel que també és metge i que vull dir que és el Pare Noel i fa màgia i el va curar i per casualitat també té la família per aquí i ens ha portat, no us ho creureu, en limousina!
—Mama, que ja sé lo del Pare Noel, que ja tinc nou anys. —I l'home vestit de Pare Noel va dir —Tens raó Pinyol. I tu Aleix. Ja sou grans. Sabeu com em dic en realitat? Estel. —Digué l'home vestit de Pare Noel fent l'ullet als dos nois i fent girar el dit i imitant el soroll d'una sirena de policia. Després digué —Bon Nadal a tothom. Adéu. Adéu. Ara me'n haig d'anar que tinc el trineu aparcat darrera la lluna. —Gràcies Estel! Et tornarem a veure? —Digué en Pinyol abraçant-se al Pare Noel.
— És clar que sí. Vindré cada any terrestre.
Entradas
